Carrer Major

Móra d’Ebre és una de les poques poblacions de Catalunya que no té carrer Major, entre els morencs és comú considerar-me a mi, el riu Ebre, com el carrer Major de la vila. Per a mi, creieu-me, és un honor, demostra el seu estima i el paper que he jugat al llarg del anys en la vida quotidiana dels morencs i morenques. Com ja sabeu, els carrers majors dels pobles són el centre neuràlgic, on gira la vida econòmica, comercial, social i cultural. Us proposo fer un viatge al segle XIX per entendre per què tinc l’honor de ser el carrer més important de la vila.

Heu d’imaginar-me envoltat d’un bullici de gent i d’embarcacions (llaüts i muletes), empenyent el pas de barca que connectava les dues ribes, fent girar les moles dels molins que produïen vora meu, sent punt d’encontre i de joc del jovent, també de les dones que baixaven a mercat i a omplir els seus cànters a les fonts, observador de les rialles d’aquells qui venien a remullar-se a les meves aigües, còmplice dels qui baixaven a festejar i que després veuria casar-se a la Prioral, que per cert, alguna vegada he anegat, però no m’ho tingueu en compte…

> Carregats d’història:

També guardo entre els meus records una imatge colpidora d’aquells anys difícils. L’any 1938, en plena Guerra Civil, el fotoperiodista Hans Gutmann, més tard conegut com a Juan Guzmán, va retratar a la meva vora un soldat anònim que observava els treballs dels pontoners sobre l’Ebre. Mai no hem sabut qui era aquell jove, però la seva silueta, capturada d’esquena i amb el fusell a l’espatlla, ha quedat per sempre més lligada a la meva memòria. Vuitanta-vuit anys després, Móra d’Ebre ha recuperat aquella instantània i l’ha convertida en una escultura de bronze, el Soldat Desconegut, que torna a contemplar les meves aigües gairebé des del mateix indret on Gutmann va prémer l’obturador. Avui, la seva presència ens convida a recordar, a reflexionar i, sobretot, a valorar la pau i la convivència perquè històries com aquella no s’hagin de repetir mai més.

Després de que l’activitat fluvial disminuís, amb l’arribada del ferrocarril i la construcció de ponts, els morencs i morenques em deixaren de fer tant de cas, però els hi perdonaré, per què avui, torno a ser el protagonista. Punt d’encontre, de passeig, de pesca, de navegació, de festejos i, sobretot, continuo sent escenari de la festa més bonica que mai ningú em podia dedicar, la centenària i tradicional Festa del Riu de Móra d’Ebre. Gràcies morencs i morenques!

Podeu imaginar-vos aquesta intensa vida fluvial del passat o bé gaudir del meu entorn en l’actualitat des del passeig de l’Ebre i l’Aubadera fins al passeig del Pont i el pont d’arcades.

M’agradarà veure-us passejar a peu o en bicicleta pel carrer Major. Sentireu la tranquil·litat d’un entorn urbà agradable envoltat d’una vegetació encisadora, plegats som la casa d’aus aquàtiques com el bernat pescaire, el martinet blanc o el corb marí que de ben segur podreu saludar. Jo us saludaré amb el remor dòcil de les meves aigües.